ramon dice:

– RAMÓN, el meu vot: … «ho sent, però no puc opinar» (no obstant, si m’agradaria conéixer el vostre comentari sobre esta experiència i per tant la vostra opinió de vot).

COMENTARI:
«AMB LES GANES QUE JO TENIA»….
Pues això, que quan un està malaltet no està per a «pujar a cap lloc ni per a res”. En fi, com se sol dir …”una altra vegada serà”.

Vaja, segons pareix i m’han comptat, la marxa va resultar ser tan dura com era d’esperar, però això si finalment vau aconseguir el vostre propòsit. La meua enhorabona a tots i a totes, perquè heu demostrat que esteu fets uns verdaders SENDERISTES.

Vull dir, d’ací el meu comentari, que m’he quedat realment bocabadat al saber que les meues bones amigues …“la Xonia, la Rosa, la Tania i Coral, van aconseguir, també elles i com cabia esperar, arribar al cim i culminar el seu propòsit …»Que ningú haguera de comptar-los lo dur, difícil, però enormement satisfactori que podia resultar culminar aquell llarg recorregut fins arribar al Monduber que, ja des del principi, es presentava com tot un repte per a elles.

Des del meu modest comentari (atés que és l’única opció que puc fer), vull felicitar molt especialment a estes QUATRE XIQUES CAMPIONES que, encara havent-hi alguns moments de flaquesa i a més portaven darrere (segons m´han dit) tot el cos de bombers per si hi havia que «apagar algun foc», …»en cap moment es van rendir».

Amb això vull dir-vos xiques, que res m’agradaria més que, junt també amb el vostre amic Paco d´Almoines («el Xerpa”), poder-vos acompanyar en la nova edició que tindrà lloc l’any que ve (si Déu vol).

El que s’ha dit …”Sou unes CAMPIONES” la qual cosa estic segur que, a pesar de que algunes que altres incréduls (que em consta que hi han), SEREU CAPAÇOS IGUALMENT D’ARRIBAR ALLÍ ON VOS PROPOSEU.
Una forta abraçada per a tots